Que és el drop?

Fa uns dies em vaig adonar que tenia les sabatilles esportives a punt de trencar-se. En necessitava unes altres de noves. Fa dos anys vaig decidir-me per unes sabatilles minimalistes. L'adaptació va ser ràpida, però ja he corregut de valent des de llavors. Primer vaig informar-me sobre el tema. Fins i tot em vaig interessar pel llibre "Nascuts per córrer", del periodista Christopher MCDougall, on es fa una anàlisi excel·lent sobre aquest tema. El millor de tot és que em va convèncer.
Sabeu què és el drop? Doncs el drop és la diferència de gruix que hi ha entre la sola a la zona de suport del taló i la zona dels dits del peu. El calçat esportiu dissenyat per a corredors varia entre 0-2 mm, al calçat minimalista, i els 12 mm al calçat tradicional i amb molt amortiment. Entremig ens podem trobar les sabatilles mixtes, entre 4-8 mm, que són les que estan a mig camí entre el minimalisme i el calçat amb amortiment.
El minimalista defensa que tenim una posició del peu més natural i una major prospecció. Així, els diferente drops modificaran l'angle de les articulaciones del peu i el turmell i afectara la dinàmica de la resta del cos. Veiem els diferents drops:
-DROP 12 mm. Molt amortiment al taló, cosa que fa que el peu perdi la prospecció natural. El peu tindrà més angle de caiguda i això afavorirà la pronació del peu i recolzarem el taló abans d'hora.
-DROP 8 mm. Ajuda a una tècnica de carrera més natural i afavoreix la cursa ràpida. El taló s'endarrereix i el primer suport és l'avantpeu.
-DROP 0 mm. La sola no té diferència de gruix entre el taló i la puntera del peu. No hi ha pronació. El peu recolzarà la puntera i requereix una bona tècnica de carrera. Però atenció, cal reforçar certes parts del cos, si no poden haver-hi lesions en tendons, com el d'Aquil·les, bessons, isquitiobials... És el meu cas. Arrossego una lessió al tendó d'Aquil·les esquerre des de fa un any, quan vaig intentar el drop 0. Així que el minimalisme ha pogut amb mi. Ara confiaré en la tecnologia i en els molts i molts anys d'estudis de les marques esportives envers la bona salut dels seus clients perquè comprin una vegada i una altra vegada els seus productes. Al client se l'ha de tindre content.
Fem cas a la mare natura, que sempre s'ha dit que és molt sàvia, i correm amb la mecànica que
ens ha donat o fem cas a l'evolució humana i a la tecnologia, que sempre ens ha donat avenços per  mirar sempre més enllà. La polèmica està servida. Cadascú que en tregui les seves conclusions. Però alerta, fa quatre dies que corro amb la tecnologia i no em fa mal el tendó d'Aquil·les. Ara, això sí, amb un drop més baix del que és normal. VEUREM COM VA.

z

Sexe, triatló i d'altres

Fer esport desgasta, sobretot si tenim certa edat. No és el mateix que quan teníem 18 anys i fèiem un partidet de futbol amb els amics. A la nit a caçar (mascles o femelles, segons les preferències) i si hi havia sort, a rendir. Ara ens aixequem d'hora, treballem, ens entrenem... i la gran majoria ens  entreguem a l'hora d'entrenar-nos. Llavors arriba la nit. Atenem els fills, anem a fer la compra i fem alguna feina de casa. Si estem cansats i la falta de desig sexual s'incrementa és que estem SOBREENTRENATS. Es diu que tindre falta de desig sexual és una alarma de sobreentrenament, però també n'hi ha altres de molt importants que no hem d'ignorar.
Crec sincerament que el primer que s'hauria de fer és una analítica de sang en període de descans en el microcicle de l'entrenament. És millor no haver-se entrenat el dia anterior i no tindre cap indicatiu de malaltia.
Els glòbuls blancs son cèl·lules amb funcions defensives davant els bacteris i els virus. Els més importants són els limfòcits que ataquen directament les cèl·lules estranyes. Per tant, si tenim baixos els nivells de limfòcits és indicatiu d'un estat de malnutrició per dèficit de calories proteiques que s'associa a un mal funcionament del sistema immune. Per exemple, quan ens surten llagues bucals o herpes labials. És una alarma inequívoca que estem SOBREENTRENATS.
Els globuls vermells són els que transporten l'oxigen a totes les cèl·lules de l'organisme. A la seva estructura destaca l'hemoglobina, que és una proteïna que aporta ferro. Quan el nivell d'hemoglobina és baix tenim ANÈMIA. Aquesta encara s'accentua més en les dones a causa de la menstruació, l'embaràs o dietes vegetarianes. S'hauria de controlar els nivells d'hemoglobina i ferratina. També hauríem de controlar l'albúmina, que es presenta en un 60% del sèrum. Els nivells baixos ens indiquen estrès, SOBREENTRENAMENT, dietes extremes o malnutrició.
I no hauríem d'oblidar les transaminases, responsables de la transaminació dels aminoàcids amb glucosa en un exercici molt intens com el del triatló de llarga distància. Si l'enzima GOT és més alta que la GPT és que el organisme comença a degradar el múscul a l'utilitzar els aminoàcids com a font d'energia.
Cal tindre en compte aquests paràmetres per a una bona salut a l'hora de fer el que més ens agrada: entrenar el triatló i competir.

El costat fosc de la força.

Diumenge vaig anar a fer una volteta amb bici amb el meu amic Jordi. Van ser uns 54 quilòmetres en dues hores. No vam forçar gaire perquè anavem parlant tota l'estona. A mitja conversa va sorgir un tema interessant: La posició en la qual pedalem d'una manera eficient, la biomecànica envers la nostra bicicleta o cabra. Hi ha diverses teories que prometo explicar en el futur en aquest blog. Però un altre tema que em fa ballar el cap aquest últim any també va sorgir a la conversa. Com diu el meu amic David  M., a qui aprofito per felicitar per la seva tercera posició a la Half Empúria-Brava i li dono ànims perquè tingui una bona cursa a l'Ironman de Gandia, vam parlar dels tres puntals del costat fosc de la força al món del esportista popular. Aquests puntals són: el podòleg al qual vas a fer-te unes plantilles per córrer en una posició idònia, el fisioterapeuta per a les teves lesions i el nutricionista. És un "hobby", no som pas professionals d'això. Potser seria més interessant que ens féssim un reconeixement mèdic i una prova d'esforç. No dic que sigui interessant el costat obscur, però abans hauríem de saber que la nostra salut està en bones codicions per a la pràctica de l'esport. Un reconeixement mèdic, unes plantilles, un massatge de descàrrega i una bona nutrició per a la pràctica de l'esport són paràmetres que potser hauria de tenir en compte si tinc el pensament d'intentar aconseguir entrenar-me i fer una Ironman. Què en penseu?

El Jordi i el pa sucat.

El David es el de la aura sempre la porta al damunt,Kona és mes aprop.

Una vetllada esplèndida.

Dissabte passat va tenir lloc un esdeveniment que ens emociona una vegada a l'any a tots els amants d'aquest esport de resistència: el triatló de llarga distància, l'Ironman. En concret, l'Ironman de Hawaii (Kona), el campionat del món d'aquesta especialitat.
Passem ara a fer una mica d'història cronològica.
El 1978, John Collins va proposar fer tres modalitats per veure qui era el millor atleta. Es van proposar tres proves ja existents com la Waikiki Roughwater Swim en la natació (4 km), l'Around-Oahu Bike Race de ciclisme (180 km) i el Marathon of Honolulu al córrer (42 km 195 m) i combinar-les totes tres en un mateix dia. El guanyador seria considerat un "ironman", un home de ferro. Des de llavors és considerat el més antic i prestigiós del món, que es realitza el dissabte d'octubre més proper a la lluna plena. Actualment solen anar a la cursa entre 1.500 i 2.000 persones, que tenen fins a un màxim de 17 hores per realitzar la prova. I el guanyador s'endú 100.000 dòlars. Aquesta petita aposta entre "marines" nord-americans ara és un dels espectacles més nobles al món de l'esport. Evidentment, vaig ser un dels molts aficionats que van seguir la prova.
El dissabte 11 d'octubre del 2014 a les 06.30 hora de Lleida ens vam reunir amb els companys del club triatló tri-4.40.com per sopar i veure l'Ironman de Kona. La prova va ser emocionant, des dels seus inicis a la platja de Kailua i, compartint impressions amb els companys que tants entrenaments hem fet junts, el que ho feia encara era més interessant.
També vam aprofitar per celebrar els dos anys d'edat del grup d'entrenament tri-4.40.
Aquí teniu un meravellós vídeo que explica el que fem i com de bé ens ho passem al club. DOS ANYS:VÍDEO
Pel que fa a la cursa després de una nedada amb una mica d'onatge  van començar a sortir de l'aigua els favorits. Kienle va donar la sorpresa i ja al sector de les dos rodes va sobrepassar Starkowitcs (que té el rècord del segment de ciclisme) i a partir d'aquest moment no va deixar el primer lloc. La marató va ser un camí cap al triomf de l'alemany, que va començar molt fort i va acabar conquerint la glòria a la meta. L'americà Ben Hoffman va ser segon i el també alemany Jan Frodeno va ser el tercer.
En categoria femenina va ser Mirinda Carfrae qui es va proclamar campiona del món per tercera vegada al superar Daniela Ryf (que debutava a la prova) als ultims quilòmetres de la marató. Aquí teniu el vídeo de l'instant de l'avançament 2014 kona Mirinda Carfrae passes Daniela Ryf.
Pel que fa al gallec Iván Raña, va quedar el 17è, el basc Eneko Llanos es va retirar i, malauradament, després d'una crisi de bloqueig a la mar, el català Víctor del Corral també va haver de plegar.
Faig un incís en el cas del Víctor, ja que encara que sembli un fracàs porta fent unes temporades excepcionals al món de la llarga distància i un mal dia el pot tenir qualsevol, com molts. Sobretot els que no som professionals i ho fem per tenir un "hobbie" i per divertir-nos. Aquí teniu la crònica del propi www.victordelcorral.com. Ànims Víctor, ets un dels catalans universals, encara que molts no n'estan assabentats.
Pel que fa a mi, us faré una pregunta: CREIEU QUE ESTIC CAPACITAT

PER FER UN IRONMAN?

PODEU DEIXAR LA VOSTRA OPINIÓ EN AQUEST BLOG.
GRÀCIES!! I PER MOLTS ANYS, TRI 4,40

El meu amic Àngel.

Segur que tots teniu un amic com l'Àngel. El seu currículum esportiu és exponencial (a la màxima potència). Primer va fer les seves curses de 10 quilòmetres, però ja amb el cos acostumat a córrer va passar ràpidament a les mitges maratons i maratons. Sí, amb un any ja estava fent maratons i no sols una sinó diverses. I a poc a poc les marques van ser cada vegada més bones. Fins al punt que el vam començar a veure enfilat al graó dels primers amb alguna copa a les mans.
Un dia va començar a fer triatlons i fins ara no ha parat. Sí, també ha fet ironmans i no sols una sinó unes quantes, en què ha fet uns sectors de córrer espectaculars. Cal recordar que l'home, després de nedar quasi 4 quilòmetres i fer 180 quilòmetres amb bici, té les forces per fer una molt bona marató.
Diuen que l'han vist amb algun trofeu de curses de córrer trail. Sí, d'aquestes també en fa.
Imagineu-vos quina agenda que té. No para de fer curses. Hi ha caps de setmana que en té dues.
Quin crac!
No sé a quina conclusió podeu arribar, però la meva és molt clara: l'Àngel té la genètica idònia per practicar l'esport (fixeu-vos que mai es lesiona), també la voluntat i la passió amb què s'entrena hi ajuden molt, però podríem dir que té una genètica 10.
Això em fa pensar que la meva és tot el contrari, ja que les lesions sempre són al girar la cantonada.
Avui m'he assabentat que ha anat a veure com a espectador una cursa a córrer que hi havia a la nostra ciutat. El que deu haver patit sense esdevindre un atleta a la cursa, en el dia d'avui. Què li deu haver passat? És que s'ha tornat normal?
En definitiva, el que us vull dir és que cadascú ha de saber on és el seu lloc. L'Àngel sap que té possibilitats de guanyar alguna cursa i ho intenta i jo sé que tinc possibilitats d'acabar les curses i lluito per això. Cadascú té la seva finalitat i per això mai ens hem comparat i som bons companys d'entrenament.
Crec que sempre hem de saber quin és el nostre lloc.
Amic Àngel i lectors, ara us explicaré una història que potser us ajudarà a ser encara més forts.
Coneixeu el rècord de l'hora? Us refrescaré la memòria. Consisteix a fer el màxim de distància recorreguda en una hora amb bicicleta. Grans figures del ciclisme han aconseguit aquest trofeu, com Fausto Copi, Cris Boardman, Francesco Mosser...
Per intentar la imparcialitat d'alguns recorregts sempre s'ha fet en pistes peraltades. Henri Desgrande, fundador del Tour de França, va ser el primer a establir el primer rècord de 35,325 quilòmetres per hora l'11 de maig del 1893. Des de llavors, el registre de l'hora ha estat venerat com l'indicador més important de la capacitat atlètica sobre una bicicleta. Una pàgina especial de la història es troba en aquest esdeveniment, concretament els anys 1913-1914, on el rècord va ser trencat en cinc ocasions per dos atletes amb la màxima rivalitat.
L'any 1907, a París, Marcel Berthet va ser venerat pels diaris de l'època per haver trencat el rècord de l'hora amb 41,520 quilòmetres.
"Ha estat molt dur", comentava Berthet davant dels periodistes i afirmava: "Si algú aconsegueix trencar aquest rècord, jo no tornaré per recuperar-lo."
Cinc anys de glòria per a Berthet fins que va aparèixer un jove suís de 22 anys. Era Oscar Egg, que va establir el rècord en 42,122 quilòmetres i el va millorar en 600 metres.
L'orgull de monsieur Berthet estava ferit.
El 7 d'agost del 1913, Berthet va recuperar el rècord mentre Egg, impertèrrit, s'ho mirava des de la grada.
Però el 21 d'aquell mateix mes, Egg, per a sorpresa de tothom, es va emportar el rècord cap a casa, 43,525 quilòmetres per a la glòria.
Berthet, que era un mecenes, va recórrer mig món amb mercaders italians per trobar materials lleugers per a la seva bicicleta. Tot s'hi valia per destrossar la marca del suís. I així va ser, el 21 de setembre del 1914 el món va admirar el nou rècord. Berthet no va defraudar amb 43,775 quilòmetres.
Després, Oscar Egg va posar el rècord en 44,247 quilòmetres. Un esglaó més, però Berthet no va poder trencar més el rècord, ja que la primera guerra mundial ho va paralitzar tot a Europa, fins i tot el món del ciclisme.
Setze anys més tard, Van Hout ho va intentar però la medició de la pista era diferent i el rècord mai es va fer oficial fins que el 24 de agost del 1933 Maurice Richard va trencar el rècord desitjat per Berthet i Egg.
Per això us dic que tindre el teu Marcel Berthet a la vida pot ser positiu i pot afectar positivament el teu rendiment.
Amic Àngel busca el teu Berthet, Egg o qui sigui i a totes amb la Ironman Barcelona 2014.
Ets un crac!

Les nostres sofertes parelles.

"Sort que arribo a casa i no faig tard, qualsevol dia me fotran fora."
Quants triatletes populars han pronunciat aquesta frase als seus pensaments. Sí, no mentiu, molts.
A part dels nostres entrenaments hi ha dues coses més importants en aquesta curta vida a la terra: la feina i la nostra família. (Evidentment, també volem un món millor per a tots, especialment per als desfavorits.)
Ens hem d'aixecar a les sis del matí per poder fer una mica d'esport i treure hores al dia per fer el que ens agrada. Després tenim un llarg dia de feina i quan sembla que anem a descansar hem d'atendre la nostra estimadíssima família, que ningú dubti de la nostra estimació. A un fill, una filla, un pare i una mare sempre se'ls estima i a la nostra parella, que és el nostre còmplice (gairebé sempre), també.
A vegades se'ns diu que som una mica egoistes perquè fem el que ens agrada a nosaltres i no a d'altres, però ho fem a deshores per respectar precisament aquest espai de temps que tindrem després per compartir amb els nostres.
Quants dinem amb deu minuts abans de treballar perquè hem aprofitat el migdia per sortir a córrer, nedar o anar amb bici. Més val que no punxem cap roda de la bici perquè no dinem i amb el pitjor dels casos arribem tard a treballar.
I aquells que hem tingut nadons i hem anat a córrer a les onze de la nit perquè ja s'ha adormit.
El cap de setmana encara es més complicat sempre n'hi ha que hem d'estar a fora o hem de portar la criatura a jugar a futbol o a dansa o a patinar.
Solució... MATINAR!!!
Ja matinem prou que se'ns passa pel cap quedar a les set per anar amb bici amb els companys. En el millor dels casos són dos hores o tres o quatre, més el guardar la bici, fer la trancició a córrer i dutxar-nos i "tatxan!!!" ja estem canviadets per anar a fer aquella volta amb els nostres, després anar a veure aquell familiar, fer el dinar o, en el millor dels casos, anar a casa dels sogres.
Seiem a taula i de cop arriba, sí ja és aquí, se'ns fica per tot el cos i s'apodera de la nostra ment i fins i tot als nostres pensaments, és el CANSAMENT. Doncs si l'haurem de portar tota la resta del dia i si tenim principis, no se'ns ha de notar. La nostra parella ha de pensar que això no afecta el nostre rendiment dins del cercle familiar, fem el cor fort i tirem endavant. Potser més tard podrem anar a fer una becaina a mitja tarda i si no, haurem d'esperar a la nit i... buf! demà és dilluns, val més que anem a dormir ben aviat perquè si no encara estarem cansats demà.
Sí, les nostres sofertes parelles han d'aguantar aquesta baixada d'energia que altres gasten llegint un bon llibre, mirant la tele....
I el "súmmum" és quan hem d'anar a competir, a vegades necessitem gran part de dia i tant com si ens vénen a veure com si no, estem monopolitzant el temps de les nostres parelles en benefici nostre. Normalment això acaba amb un intercanvi d'interessos i la nostra parella més endavant aconseguirà quelcom desitjat.
Per això us dic que intenteu mantindre l'equilibri amb els vostres i no els preneu ni un minut d'atenció cap a ells i si de cas, senyors i senyores, passeu gana o passeu son per entrenar-vos, però regaleu el vostre temps als vostres i si no teniu temps algun dia, no us entreneu, que no passa res.
Les nostres sofertes parelles s'ho mereixen.

Triatleta de pa sucat amb oli: Vells records.

Triatleta de pa sucat amb oli: Vells records.: Bon dia o bona nit tingueu. Si tot just hem acabat de descansar que tornem als entrenaments. Queda molt enrere quan vaig decidir anar a...

Vells records.

Bon dia o bona nit tingueu. Si tot just hem acabat de descansar que tornem als entrenaments. Queda molt enrere quan vaig decidir anar a nedar al CN Lleida cap al 2005, ja que havia de reforçar la meva espatlla dreta que, de tant en tant, em feia la gitza, i de vegades sortia de lloc. Això va funcionar i vaig derivar a un altre gimnàs amb piscina, l'Ekke, on vaig conèixer un grup molt maco i un bon entrenador de natació. Això em va motivar molt i era dels que destacaven. Fins i tot els caps de setmana anàvem a travesses nedant al mar i als llacs, on podiem nedar entre 1.500 i uns 3.000 metres.

He nedat la travessa de l'estany de Banyoles, de l'estany de Sant Llorenç (Balaguer), la de Sitges, la de Salou, la de Vilanova i la Geltrú, la mítica de Badalona i també la mítica de les illes Medes. Segur que me'n deixo alguna, ja que allò queda anys enrere. Hi ha un munt de travesses al llarg de la temporada d'estiu a les costes catalanes. Ho podeu trobar a www.natacio.cat

Més endavant anava trobant-me un antic amic de l'escola, el César, que sempre em deia: "A veure quan surts a córrer amb mi." A córrer jo? Mai havia anat a córrer més de 15 minuts. Així que quan m'hi vaig posar em vaig proposar córrer aquells 15 minuts. Van ser molt durs i molt dies després encara tenia "agulletes". Vaig anar escoltant els consells del meu amic i els 15 minuts es van convertir en trenta i després en 40 i en 50. Ara ja estava preparat per anar amb el grup de running del gimnàs, on un magnífic monitor em va fer trobar-li gust a això de córrer. També vaig fer bon amics i vaig anar a curses populars arreu de la província. Primer van ser 10 quilòmetres, després mitges maratons fins a arribar a la Marató de Barcelona, on vaig passar un esplèndid cap de setmana amb la família i amics. El diumenge al matí vaig a acabar la Marató de Barcelona en 3 hores i 47 minuts amb el meu amic César, el culpable que ara corri jo també. Gràcies, maratonià.

El culpable de tot i jo.

Una mica més endavant vag començar a interessar-me per les curses de triatló, ja que al gimnàs hi havia tot un seguit de gent que em va animar a fer-ne. Això de la bici també va ser molt dur i encara ho és ara. Però amb constància i convicció i una mica d'atreviment vaig fer la meva primera triatló esprint a Casp. Després van vindre unes quantes curses esprint, com Tarragona,Vilanova i la Geltrú, Barcelona... Finalment, vaig passar a fer triatlons olímpiques com Gavà, Tarragona... i fins ara, quan sumo tres anys fent mitja distància Monegres, Balaguer, Lleida,Terres de l'Ebre, Logronyo. Aquest últim any ha estat molt productiu pel que fa a curses i millora de l'estat físic i tot gràcies a la meva entrenadora, Eva Ledesma, i el seu grup d'entrenament tri-440.
Espero que siguin unes quantes més i us animo a tots a seguir els meus passos. Si ho faig jo, també ho podeu fer vosaltres, i recordeu que primer heu d'assolir una mica de base física.

HO SENTO, PERÒ ALGÚ HO HAVIA DE DIR.

A  continuació, us presento una carta als organitzadors de la triatló de Logronyo. També us convido  que deixeu els vostres comentaris sobre el tema en aquest blog. Gràcies.

"Buen día tengan, señores organizadores del triatlón de Logroño, pues yo el pasado domingo día 7 de septiembre no lo tuve. Fui uno de los 220 participantes de la triatlón doble olímpica que se apuntó unos meses atrás con la ilusión que todo ello conlleva: meses de preparación, una agenda de entrenamientos del triatleta popular, que tenemos que compaginar con trabajo i familia, y como he dicho mucha ilusión.
El precio es razonable si nos ponemos a analizar el abuso de precios de los últimos años, pero uno paga por ciertas comodidades que se presentan en una carrera de este tipo.
Es imperdonable que el sector de bicicleta esté abierto al tráfico. Es imperdonable que el atleta que va con una bicicleta tipo cabra se encuentre con grupos de ciclistas de la carrera olímpica. Es incompatible, señores organizadores, porque un grupo de ciclistas en pelotón pueden ir más rápidos que un solo ciclista en bicicleta tipo cabra i al adelantar al ciclista pueden sorprender a éste. Es que no saben dónde tienen los frenos? Sus manos están en el acople donde no hay frenos (el ciclista con cabra siempre tiene que adelantarse a los acontecimientos), cualquier imprevisto lo puede llevar al suelo i un pelotón veloz de ciclistas en competición es peligroso.
Como no tener vigilancia en algún stop de dirección a izquierdas i derechas, si viene un coche puedo ir al suelo en el mejor de los casos. Imperdonable es que no señalizen badenes mucho más peligrosos que el muy mencionado por ustedes en Nalda. Por eso hubo dos hospitalizados. Que no vamos a la guerra, como esa música que nos pusieron que parecía que íbamos a la guillotina, vamos a disfrutar de este maravilloso deporte.
Es imperdonable que pongan un único avituallamiento en el kilómetro 40 de la carrera a bici (y sin bidones), con el calor que hacía. Después pasa lo que pasa. Algunos participantes no pudieron tener un buen sabor de boca de su carrera, pues tuvieron que abandonar y alguna lipotimia hubo por allí.
Me parece a mi que con unos 800 participantes y los sponsors que tenían hubieran podido dar algo más, como esa camiseta para ir a dormir que nos dieron (en cualquier popular de pueblo te dan una camiseta un poco mas técnica, no?) Espero no equivocarme, pero un ayuntamiento detrás con sus  subvenciones como capital europea del deporte como sponsor, una bebida energética, una revista de difusión estatal y un gigante del motor como es Mercedes-Benz nos hubieran podido mimar un poco más, ya que estas carreras se pueden hacer gracias a la gente com yo, que es el triatleta popular.
Un consejo, déjense de anuncios promocionales pedantes con coches de alta gama y organicen una carrera más segura o, si no puede ser, háganla más corta o no la organicen.
Resumiendo, si un triatleta paga una inscripción es para tener una carrera segura con carreteras cerradas al tráfico, ya nos jugamos la vida cada domingo entrenando bajo nuestra responsabilidad, no la suya.
Espero que esta crítica sea constuctiva para sus intereses i los intereses de futuros organizadores de estas competiciones. Saludos del triatleta de pacotilla que quedó el sexto por la cola."


"HO SENTO, PERÒ ALGÚ HO HAVIA DE DIR"

Cap de setmana a Logronyo i triatletes per sucar-hi pa.

Cap de setmana estrany des del punt de vista del triatleta per sucar-hi pa, que és aquell que si s'entrena de debò, segueix una alimentació específica i, a més a més, guanya o queda entre els deu primers. Fins i tot ha estat estrany per a mi. La triatló de Logronyo no ha estat una de les millors

Les bicis dormint amb nosaltres.

Aquesta vegada el dorsal esta ven ficat.

Recollida de dorsals.

 triatlons que he fet. Si ho penso bé, la pitjor. Per la mala organització i perquè era molt perillosa.
Jo he fet honor al triatleta de pa sucat amb oli i he quedat el sisè per la cua, però al contrari del que podeu pensar, estimats lectors, ha estat un bon resultat per a mi ja que aquest era l'objectiu: acabar, A més a més, s'ha retirat molta gent a la cursa. La gent s'ha retirat segons els seus interessos, uns perquè no arribaven a assolir la marca que volien, uns altres per accident amb la bici (desitjo una recuperació ràpida al company del Triatló Lleida Pablo S.), uns altres han punxat i altres han sofert lipotímies per la forta calor, uns 33 Cº. Deixo una crònica d'una publicació digital de la Rioja que esmenta el que us dic, La Rioja.com.
També vull fer esment i donar ànims als meus companys d'entrenament que no van poder acabar la cursa, que són triatletes per sucar-hi pa: el P.P., T.P. i A.M.. Ànims, companys!! I felicitar el David M. (per la seva cinquena posició), el Juan V. per haver asssolit el seu objectiu i l'Eva R. (per la seva segona posició a la caregoria de fèmines), amb aquests sucaries tota una barra de pa. "Bravo!!"

Fet aquest petit resum de la triatló, vaig a fer la meva reflexió personal sobre el cap de setmana.

Finalitzant la temporada, madurant una nova idea.

Aquest cap de setmana finalitzo la temporada de curses de triatló amb trenta setmanes d'entrenament planificades on he realitzat tres curses de llarga distància. Que són al voltant d'uns 1.900-3.000 metres nedant, 80-90 quilòmetres amb bicicleta de carretera i 15-21 quilòmetres corrent.
Sóc un triatleta de pacotilla, això vol dir que sempre em veuràs a la part final de la classificació.
Aquest cap de setmana realitzaré la cursa de "Logroño triatlón" www.triatlondelogrono.com/i finalitzaré així una temporada excel·lent per als meus objectius, que són, com sempre, finalitzar les curses i punt. Un glober, un triatleta de pacotilla. Encara que sense nosaltres no es podria fer cap cursa.
Nosaltres som els clients d'un

Aquí teniu un exemple de triatleta de pacotilla, tinc el dorsal al revés.

negoci on els profesionals guanyen i nosaltres els paguem la logística de la cursa.

Afegeix la llegenda