Sexe, triatló i d'altres

Fer esport desgasta, sobretot si tenim certa edat. No és el mateix que quan teníem 18 anys i fèiem un partidet de futbol amb els amics. A la nit a caçar (mascles o femelles, segons les preferències) i si hi havia sort, a rendir. Ara ens aixequem d'hora, treballem, ens entrenem... i la gran majoria ens  entreguem a l'hora d'entrenar-nos. Llavors arriba la nit. Atenem els fills, anem a fer la compra i fem alguna feina de casa. Si estem cansats i la falta de desig sexual s'incrementa és que estem SOBREENTRENATS. Es diu que tindre falta de desig sexual és una alarma de sobreentrenament, però també n'hi ha altres de molt importants que no hem d'ignorar.
Crec sincerament que el primer que s'hauria de fer és una analítica de sang en període de descans en el microcicle de l'entrenament. És millor no haver-se entrenat el dia anterior i no tindre cap indicatiu de malaltia.
Els glòbuls blancs son cèl·lules amb funcions defensives davant els bacteris i els virus. Els més importants són els limfòcits que ataquen directament les cèl·lules estranyes. Per tant, si tenim baixos els nivells de limfòcits és indicatiu d'un estat de malnutrició per dèficit de calories proteiques que s'associa a un mal funcionament del sistema immune. Per exemple, quan ens surten llagues bucals o herpes labials. És una alarma inequívoca que estem SOBREENTRENATS.
Els globuls vermells són els que transporten l'oxigen a totes les cèl·lules de l'organisme. A la seva estructura destaca l'hemoglobina, que és una proteïna que aporta ferro. Quan el nivell d'hemoglobina és baix tenim ANÈMIA. Aquesta encara s'accentua més en les dones a causa de la menstruació, l'embaràs o dietes vegetarianes. S'hauria de controlar els nivells d'hemoglobina i ferratina. També hauríem de controlar l'albúmina, que es presenta en un 60% del sèrum. Els nivells baixos ens indiquen estrès, SOBREENTRENAMENT, dietes extremes o malnutrició.
I no hauríem d'oblidar les transaminases, responsables de la transaminació dels aminoàcids amb glucosa en un exercici molt intens com el del triatló de llarga distància. Si l'enzima GOT és més alta que la GPT és que el organisme comença a degradar el múscul a l'utilitzar els aminoàcids com a font d'energia.
Cal tindre en compte aquests paràmetres per a una bona salut a l'hora de fer el que més ens agrada: entrenar el triatló i competir.

El costat fosc de la força.

Diumenge vaig anar a fer una volteta amb bici amb el meu amic Jordi. Van ser uns 54 quilòmetres en dues hores. No vam forçar gaire perquè anavem parlant tota l'estona. A mitja conversa va sorgir un tema interessant: La posició en la qual pedalem d'una manera eficient, la biomecànica envers la nostra bicicleta o cabra. Hi ha diverses teories que prometo explicar en el futur en aquest blog. Però un altre tema que em fa ballar el cap aquest últim any també va sorgir a la conversa. Com diu el meu amic David  M., a qui aprofito per felicitar per la seva tercera posició a la Half Empúria-Brava i li dono ànims perquè tingui una bona cursa a l'Ironman de Gandia, vam parlar dels tres puntals del costat fosc de la força al món del esportista popular. Aquests puntals són: el podòleg al qual vas a fer-te unes plantilles per córrer en una posició idònia, el fisioterapeuta per a les teves lesions i el nutricionista. És un "hobby", no som pas professionals d'això. Potser seria més interessant que ens féssim un reconeixement mèdic i una prova d'esforç. No dic que sigui interessant el costat obscur, però abans hauríem de saber que la nostra salut està en bones codicions per a la pràctica de l'esport. Un reconeixement mèdic, unes plantilles, un massatge de descàrrega i una bona nutrició per a la pràctica de l'esport són paràmetres que potser hauria de tenir en compte si tinc el pensament d'intentar aconseguir entrenar-me i fer una Ironman. Què en penseu?

El Jordi i el pa sucat.

El David es el de la aura sempre la porta al damunt,Kona és mes aprop.

Una vetllada esplèndida.

Dissabte passat va tenir lloc un esdeveniment que ens emociona una vegada a l'any a tots els amants d'aquest esport de resistència: el triatló de llarga distància, l'Ironman. En concret, l'Ironman de Hawaii (Kona), el campionat del món d'aquesta especialitat.
Passem ara a fer una mica d'història cronològica.
El 1978, John Collins va proposar fer tres modalitats per veure qui era el millor atleta. Es van proposar tres proves ja existents com la Waikiki Roughwater Swim en la natació (4 km), l'Around-Oahu Bike Race de ciclisme (180 km) i el Marathon of Honolulu al córrer (42 km 195 m) i combinar-les totes tres en un mateix dia. El guanyador seria considerat un "ironman", un home de ferro. Des de llavors és considerat el més antic i prestigiós del món, que es realitza el dissabte d'octubre més proper a la lluna plena. Actualment solen anar a la cursa entre 1.500 i 2.000 persones, que tenen fins a un màxim de 17 hores per realitzar la prova. I el guanyador s'endú 100.000 dòlars. Aquesta petita aposta entre "marines" nord-americans ara és un dels espectacles més nobles al món de l'esport. Evidentment, vaig ser un dels molts aficionats que van seguir la prova.
El dissabte 11 d'octubre del 2014 a les 06.30 hora de Lleida ens vam reunir amb els companys del club triatló tri-4.40.com per sopar i veure l'Ironman de Kona. La prova va ser emocionant, des dels seus inicis a la platja de Kailua i, compartint impressions amb els companys que tants entrenaments hem fet junts, el que ho feia encara era més interessant.
També vam aprofitar per celebrar els dos anys d'edat del grup d'entrenament tri-4.40.
Aquí teniu un meravellós vídeo que explica el que fem i com de bé ens ho passem al club. DOS ANYS:VÍDEO
Pel que fa a la cursa després de una nedada amb una mica d'onatge  van començar a sortir de l'aigua els favorits. Kienle va donar la sorpresa i ja al sector de les dos rodes va sobrepassar Starkowitcs (que té el rècord del segment de ciclisme) i a partir d'aquest moment no va deixar el primer lloc. La marató va ser un camí cap al triomf de l'alemany, que va començar molt fort i va acabar conquerint la glòria a la meta. L'americà Ben Hoffman va ser segon i el també alemany Jan Frodeno va ser el tercer.
En categoria femenina va ser Mirinda Carfrae qui es va proclamar campiona del món per tercera vegada al superar Daniela Ryf (que debutava a la prova) als ultims quilòmetres de la marató. Aquí teniu el vídeo de l'instant de l'avançament 2014 kona Mirinda Carfrae passes Daniela Ryf.
Pel que fa al gallec Iván Raña, va quedar el 17è, el basc Eneko Llanos es va retirar i, malauradament, després d'una crisi de bloqueig a la mar, el català Víctor del Corral també va haver de plegar.
Faig un incís en el cas del Víctor, ja que encara que sembli un fracàs porta fent unes temporades excepcionals al món de la llarga distància i un mal dia el pot tenir qualsevol, com molts. Sobretot els que no som professionals i ho fem per tenir un "hobbie" i per divertir-nos. Aquí teniu la crònica del propi www.victordelcorral.com. Ànims Víctor, ets un dels catalans universals, encara que molts no n'estan assabentats.
Pel que fa a mi, us faré una pregunta: CREIEU QUE ESTIC CAPACITAT

PER FER UN IRONMAN?

PODEU DEIXAR LA VOSTRA OPINIÓ EN AQUEST BLOG.
GRÀCIES!! I PER MOLTS ANYS, TRI 4,40

El meu amic Àngel.

Segur que tots teniu un amic com l'Àngel. El seu currículum esportiu és exponencial (a la màxima potència). Primer va fer les seves curses de 10 quilòmetres, però ja amb el cos acostumat a córrer va passar ràpidament a les mitges maratons i maratons. Sí, amb un any ja estava fent maratons i no sols una sinó diverses. I a poc a poc les marques van ser cada vegada més bones. Fins al punt que el vam començar a veure enfilat al graó dels primers amb alguna copa a les mans.
Un dia va començar a fer triatlons i fins ara no ha parat. Sí, també ha fet ironmans i no sols una sinó unes quantes, en què ha fet uns sectors de córrer espectaculars. Cal recordar que l'home, després de nedar quasi 4 quilòmetres i fer 180 quilòmetres amb bici, té les forces per fer una molt bona marató.
Diuen que l'han vist amb algun trofeu de curses de córrer trail. Sí, d'aquestes també en fa.
Imagineu-vos quina agenda que té. No para de fer curses. Hi ha caps de setmana que en té dues.
Quin crac!
No sé a quina conclusió podeu arribar, però la meva és molt clara: l'Àngel té la genètica idònia per practicar l'esport (fixeu-vos que mai es lesiona), també la voluntat i la passió amb què s'entrena hi ajuden molt, però podríem dir que té una genètica 10.
Això em fa pensar que la meva és tot el contrari, ja que les lesions sempre són al girar la cantonada.
Avui m'he assabentat que ha anat a veure com a espectador una cursa a córrer que hi havia a la nostra ciutat. El que deu haver patit sense esdevindre un atleta a la cursa, en el dia d'avui. Què li deu haver passat? És que s'ha tornat normal?
En definitiva, el que us vull dir és que cadascú ha de saber on és el seu lloc. L'Àngel sap que té possibilitats de guanyar alguna cursa i ho intenta i jo sé que tinc possibilitats d'acabar les curses i lluito per això. Cadascú té la seva finalitat i per això mai ens hem comparat i som bons companys d'entrenament.
Crec que sempre hem de saber quin és el nostre lloc.
Amic Àngel i lectors, ara us explicaré una història que potser us ajudarà a ser encara més forts.
Coneixeu el rècord de l'hora? Us refrescaré la memòria. Consisteix a fer el màxim de distància recorreguda en una hora amb bicicleta. Grans figures del ciclisme han aconseguit aquest trofeu, com Fausto Copi, Cris Boardman, Francesco Mosser...
Per intentar la imparcialitat d'alguns recorregts sempre s'ha fet en pistes peraltades. Henri Desgrande, fundador del Tour de França, va ser el primer a establir el primer rècord de 35,325 quilòmetres per hora l'11 de maig del 1893. Des de llavors, el registre de l'hora ha estat venerat com l'indicador més important de la capacitat atlètica sobre una bicicleta. Una pàgina especial de la història es troba en aquest esdeveniment, concretament els anys 1913-1914, on el rècord va ser trencat en cinc ocasions per dos atletes amb la màxima rivalitat.
L'any 1907, a París, Marcel Berthet va ser venerat pels diaris de l'època per haver trencat el rècord de l'hora amb 41,520 quilòmetres.
"Ha estat molt dur", comentava Berthet davant dels periodistes i afirmava: "Si algú aconsegueix trencar aquest rècord, jo no tornaré per recuperar-lo."
Cinc anys de glòria per a Berthet fins que va aparèixer un jove suís de 22 anys. Era Oscar Egg, que va establir el rècord en 42,122 quilòmetres i el va millorar en 600 metres.
L'orgull de monsieur Berthet estava ferit.
El 7 d'agost del 1913, Berthet va recuperar el rècord mentre Egg, impertèrrit, s'ho mirava des de la grada.
Però el 21 d'aquell mateix mes, Egg, per a sorpresa de tothom, es va emportar el rècord cap a casa, 43,525 quilòmetres per a la glòria.
Berthet, que era un mecenes, va recórrer mig món amb mercaders italians per trobar materials lleugers per a la seva bicicleta. Tot s'hi valia per destrossar la marca del suís. I així va ser, el 21 de setembre del 1914 el món va admirar el nou rècord. Berthet no va defraudar amb 43,775 quilòmetres.
Després, Oscar Egg va posar el rècord en 44,247 quilòmetres. Un esglaó més, però Berthet no va poder trencar més el rècord, ja que la primera guerra mundial ho va paralitzar tot a Europa, fins i tot el món del ciclisme.
Setze anys més tard, Van Hout ho va intentar però la medició de la pista era diferent i el rècord mai es va fer oficial fins que el 24 de agost del 1933 Maurice Richard va trencar el rècord desitjat per Berthet i Egg.
Per això us dic que tindre el teu Marcel Berthet a la vida pot ser positiu i pot afectar positivament el teu rendiment.
Amic Àngel busca el teu Berthet, Egg o qui sigui i a totes amb la Ironman Barcelona 2014.
Ets un crac!